És veritat que si caigués una bomba

sobre casa meva i en resultés una explosió que em deixés sense casa a mi em sabria molt de greu haver-me quedat sense però aquest no és el problema. Sabeu què, són pitjors les pors que els fets. La por sempre m'ha fet ràbia, molta ràbia, la por sempre causa dolor i sofriment. Els fets no sempre. Diuen que el temps cura. Potser només fa oblidar. Potser fa com el mar, que arrodoneix els trossos de vidres que abans tallaven fàcilment. Els meus fragments de vidre són horriblement afilats però cauen al mar de seguida i total realment cap d'ells ha estat mai gaire gran, el que passa és que els agafo amb molta força dins del puny i és clar, el meu puny no és de ferro. Tinc una vida regalada, jo i tots vosaltres, regalada. Regalada i avorrida. "I on t'agradaria anar a fer el doctorat?" No en tinc ni idea i la veritat, el doctorat millor que el facin els que en sàpiguen treure alguna cosa, i que no em vinguin amb històries, que jo no sé anglès, why am I trying to improve myself? Sort la tenen els que la mereixen i no sé què significa merèixer, però tu mereixes la sort que tens. Vull anar i veure la teva terra, però la vull veure lliure de blindatges, de metalls, de ferides i de checkpoints. Creus que viuré prou per veure-la sana i en pau? Viurem prou, tu per meravellar-te de l'absència sobtada del diable, i jo de la Terra Promesa? Viurem prou, viuran prou els nostres fills, viuran prou els nostres néts, Muhàmmad?