Estudiant Antropologia Social i Cultural,
se m'acudeixen diverses preguntes. La primera és sobre el "relativisme cultural" que des de la primera classe se'ns va vendre com l'ideal de tota antropologia, sigui social o cultural (o sociocultural, que segur que es posa de moda, o psicosociocultural, aquesta triomfarà més, segur...).
Existeix el relativisme cultural? A mi em sembla que no. Em sembla que un antropòleg ha de fer l'esforç de relativitzar, sí, però la seva etnografia sempre serà l'estudi de la cultura x explicada per a la cultura y (la de l'antropòleg) i no em sembla erroni ni inútil que sigui així. Tinc ganes de veure un antropòleg pigmeu venint a observar la nostra estúpida societat per a explicar-la als seus encuriosits companys de cultura. Però potser això de "fer antropologia" sigui quelcom "molt occidental" com per interessar a un feliç pigmeu que vivia molt tranquil abans que arribés Albert Sánchez Piñol a fer la seva tesi doctoral.
Recordo que inevitablement aixecà la mà un alumne preguntant amablement, en nom de tota la classe, si havíem d'acceptar com a igual de vàlida i correcta l'ablació que el nostre saludable costum d'anar al ginecòleg quan es comencen a tenir relacions sexuals. (De fet, això segon és un afegit de la meva malícia; només va preguntar per l'ablació). Igual d'amablement, la professora respongué que efectivament, a l'hora d'aproximar-se a una cultura que tingui el ritual de l'ablació s'ha de ser així de relativista. Aquesta jove professora promet.
Va ser xocant, sobretot donada la veu sempre serena de la professora, i a alguns prefilòsofs (els que estem entre ser estúpids i ser intel·ligents) ens encanten les coses xocants. Ens fan reflexionar i ens esbossen nous horitzons a perfilar i pintar amb el pensament. Ens ofereixen un caramel intel·lectual i, quan anem a agafar-lo, ens el treuen i ens diuen que ens l'hem de guanyar. És fabulós, i és una droga. Un cop tastat el primer caramel, no podem parar.
Primer, doncs, cal relativitzar. Mai m'he plantejat relativitzar de debò, però diversos esdeveniments m'han obligat a fer el gran esforç mental de comprendre que algunes accions meves fetes sense pensar i les males conseqüències que comporten no tenen importància fora de mi. Al món li sua el que ens passi o deixi de passar, companys, vet-ho aquí. Això també pot fer-se, a escala més gran, amb la cultura: qui diu que la meva sigui la millor? Jo? Tots els seus membres? Això no és legitimitat. La legitimitat te la donen els que són diferents de tu...
L'esforç era doncs pensar en l'ablació com a pràctica tan legítima com qualsevol de les que considerem "bones pràctiques", a l'estil de rentar-se les dents cada dia, dur sabates de pell o comprar condons. "Ara bé", va afegir la dolça professora en veure l'estupefacció de tots els friquis que érem allà, "després cal tenir en compte els Drets Humans". Els friquis vam poder respirar i la classe va prosseguir, però no sense l'espina del dubte clavada en els cervellets de nerds catalanets nens de papà que es torturen voluntàriament fumant, bevent, assistint a classe i recloent-se i desnodrint-se salvatgement durant el mes i mig d'exàmens sense plantejar-se que això podria anar en contra dels Drets Humans.
Existeix el relativisme cultural? A mi em sembla que no. Em sembla que un antropòleg ha de fer l'esforç de relativitzar, sí, però la seva etnografia sempre serà l'estudi de la cultura x explicada per a la cultura y (la de l'antropòleg) i no em sembla erroni ni inútil que sigui així. Tinc ganes de veure un antropòleg pigmeu venint a observar la nostra estúpida societat per a explicar-la als seus encuriosits companys de cultura. Però potser això de "fer antropologia" sigui quelcom "molt occidental" com per interessar a un feliç pigmeu que vivia molt tranquil abans que arribés Albert Sánchez Piñol a fer la seva tesi doctoral.
Recordo que inevitablement aixecà la mà un alumne preguntant amablement, en nom de tota la classe, si havíem d'acceptar com a igual de vàlida i correcta l'ablació que el nostre saludable costum d'anar al ginecòleg quan es comencen a tenir relacions sexuals. (De fet, això segon és un afegit de la meva malícia; només va preguntar per l'ablació). Igual d'amablement, la professora respongué que efectivament, a l'hora d'aproximar-se a una cultura que tingui el ritual de l'ablació s'ha de ser així de relativista. Aquesta jove professora promet.
Va ser xocant, sobretot donada la veu sempre serena de la professora, i a alguns prefilòsofs (els que estem entre ser estúpids i ser intel·ligents) ens encanten les coses xocants. Ens fan reflexionar i ens esbossen nous horitzons a perfilar i pintar amb el pensament. Ens ofereixen un caramel intel·lectual i, quan anem a agafar-lo, ens el treuen i ens diuen que ens l'hem de guanyar. És fabulós, i és una droga. Un cop tastat el primer caramel, no podem parar.
Primer, doncs, cal relativitzar. Mai m'he plantejat relativitzar de debò, però diversos esdeveniments m'han obligat a fer el gran esforç mental de comprendre que algunes accions meves fetes sense pensar i les males conseqüències que comporten no tenen importància fora de mi. Al món li sua el que ens passi o deixi de passar, companys, vet-ho aquí. Això també pot fer-se, a escala més gran, amb la cultura: qui diu que la meva sigui la millor? Jo? Tots els seus membres? Això no és legitimitat. La legitimitat te la donen els que són diferents de tu...
L'esforç era doncs pensar en l'ablació com a pràctica tan legítima com qualsevol de les que considerem "bones pràctiques", a l'estil de rentar-se les dents cada dia, dur sabates de pell o comprar condons. "Ara bé", va afegir la dolça professora en veure l'estupefacció de tots els friquis que érem allà, "després cal tenir en compte els Drets Humans". Els friquis vam poder respirar i la classe va prosseguir, però no sense l'espina del dubte clavada en els cervellets de nerds catalanets nens de papà que es torturen voluntàriament fumant, bevent, assistint a classe i recloent-se i desnodrint-se salvatgement durant el mes i mig d'exàmens sense plantejar-se que això podria anar en contra dels Drets Humans.
Con respecto a la ablación del clítoris, yo tengo claro que aunque sea una seña de identidad cultural tiene que primar la ley inspirada en la carta de los derechos humanos.
ResponEliminaEso se puede hacer aquí claro,pero en países como Arabia,Nigeria etc me temo que nó, como tampoco se pude hacer nada contra las lapidaciones etc , excepto campañas de concienciación y apoyar a los movimientos que surgen en esos países en este sentido.
Y me temo que las cosas no van a mejor sino a peor, porque cierto islamismo se está imponiendo en zonas de Africa en las que antes no existía y la sharía está sustituyendo a la legislaciónes .
María: precisamente eso dijo la profesora, que también trabaja como antropóloga. Pero en su tarea educativa, como profesora de Antropología de un montón de pijos sabelotodo, era necesario que nos presentara el relativismo cultural de ese modo: radical, chocante, provocador. Aplaudo el modo en que lo hizo: para aproximarse a una cultura, hace falta en cierto modo despojarnos de la nuestra, quzás para luego volverla a recuperar.
ResponEliminaMe inclino ante los que se dedican a dichas campañas de concienciación, porque realmente se trata de un tema de salud, en pocas palabras, una mutilación. Sé que hablo desde mi cultura, pero creo que estos primeros hacen algo ético, y creo que la ética está más allá de las culturas e incluso de la personalidad. Es decir que la ética que es la misma para todo ser humano.
Si ens sentim millor evitant que la gent es baralli, endavant amb la nostra imposició! Barallem-nos contra els que es barallen!!
ResponElimina