Baby alone in Babylone

Estaves escoltant la ràdio, aquella emissora dels francesos tocats del bolet, aquella on Bach obre camí a Miles Davis i després Brel diu la seva i John Lennon també i llavors una ària barroca i Take a walk on the wild side, Claude Bolling martellejant un boogie-woogie al piano, la BSO tocant panteres roses, un quartet barroc, Armstrong, Comedian Harmonists: una dues tres quatre cinc sis veus en alemany, Leonard Bernstein, The Beatles' Something in the way she moves, Concerto in C major BMW 595 per a orgue without tempo indication, Lucy Millinder & his orchestra, i llavors...


Hi ha músiques tan belles que quasi no es poden suportar. I encara sents com t'estrenyen i t'eixamplen el cor alhora, després d'anys, i recordes cada moment en què les vas fer teves, en què vas anar aprofundint la petjada que deixaven en tu fins que ja no es distingia què era empremta i què la teva ànima.

I encara que t'arribin de pas, entre una de jazz despreocupat i una altra de no sé què absolutament intranscendent, simplificades en versió pop, encara que no tinguin la força d'aquell moment en què cent vint músics la tocaven totalment presos del seu encanteri, encara que siguin tan sols un eco, et sacsegen amb dolça violència cor i pulmons com cap altra cosa et pot sacsejar.

Dubtes de nou,
mesos després de no dubtar.
El cor et crida
que no vol filosofar sobre la música, sinó
viure-la.

Comentaris

  1. Armando25 d’agost del 2009, a les 7:30

    http://www.goear.com/listen/a9594f6/The-Story-of-the-Kalander-Prince-%2811:43%29-rimsky-korsakov

    ResponElimina
  2. noia-drac25 d’agost del 2009, a les 8:54

    Gracias, príncipe.

    Wieniawski - Légende Op. 17

    (Aunque ojalá hubiera encontrado una versión de David Oistrach).

    ResponElimina
  3. Armando25 d’agost del 2009, a les 9:44

    Me rindo...

    ResponElimina
  4. noia-drac25 d’agost del 2009, a les 10:21

    ¡Oh!

    Por lo poco que sé, puedes aguantar un poco más, príncipe. Y más que un poco más, claro.

    ResponElimina
  5. Armando25 d’agost del 2009, a les 11:09

    Si me lo pides así sigo, como no.

    ResponElimina
  6. noia-drac25 d’agost del 2009, a les 12:21

    :)

    ResponElimina
  7. Armando25 d’agost del 2009, a les 12:30

    Creí que no me lo dirías nunca!

    ResponElimina
  8. noia-drac25 d’agost del 2009, a les 12:45

    Pido disculpas. Estaba terminando un trabajo para Pedagogía y no puedo evitar machacarles y tengo que borrar y rehacer (tampoco se trata de pedir a gritos que me suspendan).

    Eso combinado con la noche negrísima que tengo aquí en el pueblo me costará mucho de superar.

    Probaré, sin embargo.

    ResponElimina
  9. noia-drac25 d’agost del 2009, a les 12:47

    Quería poner la Campanella de Liszt pero todas las interpretaciones son horribles. Ay.

    ResponElimina
  10. Armando25 d’agost del 2009, a les 13:09

    Tampoco es cuestión de honor, digamos que era una manera de hablar. Al traer a colación los balcanes...

    En todo caso, no se trata de superar, más bien de complementar

    PS: Puedo preguntar qué versión era esa y ya me la pongo yo?

    PPS: Me quedo con la campanella, per això.

    ResponElimina
  11. noia-drac25 d’agost del 2009, a les 13:40

    La Campanella de Liszt, interpretada por Josefina Rigolfas.

    Ella hi posa una delicadesa que no he sentit en ningú altre. Encara no em puc creure haver tingut l'honor no només de conèixer-la, sinó de tocar amb ella, perquè va ser la pianista acompanyant durant tots els meus anys de conservatori. Per això jo em pensava que tots els pianistes acompanyants podien llegir a vista i a la perfecció qualsevol cosa, i després vaig veure que no. Més tard vaig saber que havia estat nena prodigi.

    No sé si trobaràs aquesta versió... si no la trobes, te la puc enviar per e-mail.

    Complementar... fa pocs mesos que he descobert que existeix música en més idiomes que no el català, el castellà i l'anglès, i també de fora d'Europa i Estats Units.

    Persones com tu m'obren un món musical nou que m'encanta descobrir.

    Una
    dues
    tres

    bona nit, príncep.

    ResponElimina
  12. Armando25 d’agost del 2009, a les 13:47

    Empecé con uno de los Maestros rusos y termino entonces con un tango...ruso.

    Por favor, si eres tan amable te agradecería me la enviaras, claro.

    Bona nit, doncs.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació