De prínceps i homes-drac

Els prínceps són perfectes i no es mullen mai, no fos cas que se'ls taqués la roba. La seva bellesa està en les faccions suaus, el gest harmoniós, la pulcritud en la paraula i l'elegància sofisticada de les robes riques i el cavall blanc. Els prínceps són presumits, tenen cura de la seva imatge, l'estètica és clau per a ser un príncep i no un qualsevol. Els prínceps no són cavallers; fan com si ho fossin. La vida de l'autèntic cavaller suposa renunciar a l'estètica de príncep, i també una força que els prínceps no tenen. De cavaller, els prínceps només tenen el fet d'anar a cavall. El príncep es guarda de qualsevol cosa que pugui enterbolir la seva imatge.

Els homes-drac són diferents: són bèsties de la naturalesa que simplement no tenen res a témer. La seva bellesa és d'una altra mena. És la bellesa de les grans muntanyes escarpades, de la mar brava, de l'huracà, de les grans cascades, del desert que s'estén al teu voltant tranquil i perillós, de la tundra glaçada i enorme, dels grans boscos del nord i de les selves del sud: la bellesa de la força i la potència de la natura. Quan són homes, són temuts pels altres homes perquè els endevinen l'aurèola del drac. Quan són dracs ostenten l'orgullosa bellesa draconiana, la del monstre bell i poderós alhora, la d'una obra mestra en brut de la natura.

Comentaris

  1. Sa4 de juliol del 2009, a les 8:58

    el princep dóna roses, els caballers les arrenquen i en tallen les espines.

    sa

    ResponElimina
  2. noia-drac4 de juliol del 2009, a les 10:45

    O els seus cavalls les trepitgen sense voler...

    Sigrith coneix un príncep, i també coneix un home-drac. El príncep és jove i perfecte; l'home-drac és gat vell.

    ResponElimina
  3. Efrem5 de juliol del 2009, a les 16:56

    Una distinció ben original! M'ha agradat :)

    ResponElimina
  4. noia-drac6 de juliol del 2009, a les 5:05

    Recordo que una vegada un jove erudit em va acusar, per sorpresa meva, de valorar positivament a l'home-drac per "raons biològiques". Li vaig respondre que em semblava un excel·lent criteri. Va rondinar que llavors els prínceps serien tots valorats com a excel·lents només perquè "estan bons". Crec que em vaig encongir d'espatlles.

    ResponElimina
  5. Armando7 de juliol del 2009, a les 12:54

    Y uno se queda rumiando qué le gustaría ser más, si caballero impostado o férvida bestia temida. Y acaba rendido otorgando la elección a la chica-dragón.

    ResponElimina
  6. noia-drac8 de juliol del 2009, a les 1:16

    Armando: bienvenido a mi blog. Podría ser que no fueras ni príncipe ni hombre-dragón. De hecho, tienes nombre de guerrero, ¿no?

    ResponElimina
  7. Armando31 d’agost del 2009, a les 11:41

    Ain't that a kick in the head? II

    ResponElimina
  8. noia-drac31 d’agost del 2009, a les 12:26

    Era, quizás, el tipo de "kick" contrario...

    Pero bueno, al menos he sabido rectificar un poco. Je, je.

    ResponElimina
  9. Armando31 d’agost del 2009, a les 12:56

    A eso me refería, así que fair enough, noia de porcelana

    ResponElimina
  10. Armando31 d’agost del 2009, a les 12:58

    vui dir de porcellana...

    ResponElimina
  11. Armando31 d’agost del 2009, a les 13:50

    No quería decir eso, dejémoslo si te parece así.

    PS: Si puedo decir algo en mi descargo diré que hasta esta noche no había prestado atención a la letra.

    ResponElimina
  12. noia-drac1 de setembre del 2009, a les 2:53

    Armando: oh. Ahora sí tiene pinta de cumplido. Je, je.

    En la vida hay kicks que hay que tomar con un poco de humor (al menos si se pretende no agotar las reservas lagrimales en sinsentidos).

    Bendito sea el humor :)

    ResponElimina
  13. mauriç18 d’octubre del 2009, a les 16:03

    i qui és aquest home-drac q coneix la Sigrh, q és gat vell, no com jo, que sóc tan jove i perfecte?
    xD

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Ma non troppo,

i és veritat, hi ha pocs allegro con fuoco , i ja em sembla bé perquè aquests sempre duren poc. Trobo millor anar caminant per a poder apreciar tots els blancs diferents que els inuit descriuen, encara que això impliqui també haver de saborejar la merda abans d'escopir-la. Però no ho sé, potser es pot allunyar l'abisme, o donar-li menys importància, en favor de les coses bones. La felicitat té valor mentre sigui limitada, i mentre no sigui la prioritat. Llavors, quina és la prioritat? O millor... quina hauria de ser? A mi que no em vinguin amb històries: tota ètica té una norma, encara que aquesta sigui l'absència de normes. Potser així d'aquí poc llegiré algú que en va escriure una d'anarquista i hauré de publicar una altra entrada al blog explicant que vaig mentir, i com. No m'importa. Quantes vegades he mentit per ignorància? Quantes vegades he ignorat la meva ignorància? I diuen que el que compta és passar per aquesta vida essent bo. I que cadascú entengui ...
Més informació

No ho sé.

Em vaig avorrir de moure'm sempre en el mateix context. Vaig decidir viatjar cap a d'altres. Tan bon punt vaig començar a fer realitat aquesta decisió, la meva vida es va desglossar. Una mandarina que algú ha pelat, n'ha tret els filament blancs que unien els grills i els ha deixat caure. Un cercle de contextos que gairebé no comparteixen ni tan sols el centre. En un petit bol de vidre tinc una mica de mar que em vaig endur de Sitges. Potser és que abans tot era un perquè el centre de tot arreu era jo. Ara sóc algú de pas, o que observa en un racó apartat, o que dansa al centre de les mirades, o que hi treu algú a ballar, o que fumant espera al costat de la porta, o que busca desesperadament una sortida per la qual fugir, o una escletxa per on entrar... A la motxilla tinc un amulet de Turquia. Potser és que abans la rutina era sempre la mateixa, i ella em portava. Llevar-se cotxe esmorzar classe cotxe casa dinar deures sopar dormir llevar-se. L'obridor del restaurant so...
Més informació

No oblido

Tants anys volent oblidar per adonar-me que no ho vull. Adonar-se'n a temps de recordar que no havia oblidat. Almenys, no l'essencial. Menos mal . Recordar és la manera que tinc de saber que sóc. Actuar en conseqüència, la manera de ser-ho. A l'examen d'Antropologia Filosòfica hi havia una pregunta trampa: "què és l'ésser humà?". Podies escollir entre aquesta i una de segura. Vaig triar l'abisme. No recordo amb quin munt de paraules ben enllaçades vaig omplir les pàgines; crec que vaig començar explicant què no era l'ésser humà i vaig acabar apostant per una frase que em va dir el mestre : "l'home és la seva biografia", curiosa frase adornada i explicitada amb els conseqüents raonaments, que ja ni recordo. Això em va valdre la millor nota de la classe, la nota més depriment. Suposo que m'ho crec, això que l'home és la seva biografia. Que és una cosa que construeix i reconstrueix ell mateix, quelcom volàtil, dinàmic i que es ...
Més informació